Les arts Escèniques a les aules de l’ERAM

Les arts escèniques són un espai d’expressió creativa i reflexió, on conflueixen múltiples disciplines i perspectives. Al llarg dels anys, s’han consolidat com un mitjà essencial per entendre i transformar el món que ens envolta. A través de les paraules d’alguns docents del Grau en Arts Escèniques de l’ERAM, explorem aquesta riquesa conceptual i pràctica i com trobem les arts escèniques en cada assignatura.

Quin paper juguen les arts escèniques en la interpretació del nostre entorn?

Respon Xavier Bobés, docent de l’assignatura “Teatre d’objectes i titelles”:

Les arts escèniques són una trobada entre l’art de l’efímer, la poesia i l’empatia. Creem per generar vincles entre les persones, els nostres imaginaris, les nostres emocions. El teatre d’objectes ens presenta la possibilitat d’adonar-nos que tot allò que sentim i aprenem al llarg de la vida es manifesta també a partir de tot allò que toquem, tot allò que ens envolta. La subtilesa de tot allò que passa desapercebut en el quotidià esdevé una metàfora teatral d’una potència infinita. I a partir del joc entre coses, materials, accions, cos, espai… convidem l’espectador a mirar, interpretar, comprendre, des d’uns ulls d’infant, tot allò que pot esdevenir metàfora, i per tant teatre.

Què implica tenir com a ofici la interpretació?

Respon Alberto Díaz, docent de les assignatures “Reproducció del comportament humà” i “Àmbit de creació II”:

L’ofici del teatre és una cursa de fons i, com a intèrprets, l’instrument amb el qual treballem (i continuarem treballant tota la vida), és el nostre propi cos. També, per tant, la nostra veu, la nostra sensibilitat, el nostre imaginari, les nostres emocions… Jo entenc el treball com un viatge des de nosaltres mateixos, però que hem de ser capaços d’expandir en infinites possibilitats. Partir de nosaltres per habitar altres cossos, transitar altres emocions, ampliar sensibilitats i multiplicar els imaginaris. I entrenar sempre per fer-ho tot com si fos la primera vegada, amb curiositat, honestedat, veritat i compromís.

Quin és el paper de l’Escola durant la formació dels estudiants de GAE?

Respon Sílvia Escuder, docent de les assignatures “Tècniques d’interpretació dels llenguatges corporals”, “Àmbit de creació I”, “Entrenament actoral” i “Interpretació avançada davant la càmera”:

Quan acabi el seu procés de formació, l’estudiant de teatre no haurà acabat el procés que farà d’ell un actor. Necessita tota la seva vida per aconseguir-ho, i ni així. Però si l’Escola (l’ aula) ha donat les eines perquè sigui un ésser curiós, autònom i apassionat, l’Escola haurà complert. Haurà donat al món un ésser capaç de desafiar-lo, de posar-lo en qüestió i de fer-lo evolucionar.

Cal despertar consciències. I l’Escola que els forma, també. Per això, la formació en art dramàtic ha de ser molt rica. És clar que un pedagog pot tenir un mètode que dona més importància al cos que a l’esperit o la paraula. O viceversa. Però això no té gens d’importància. Depèn dels gustos personals.

Hem de creure en la possibilitat de canviar el món, acceptant de ser nosaltres modificats!

L’Escola ha d’incitar l’estudiant a buscar, a qüestionar-se abans de tot, a posar-ho tot en dubte, per agafar i tirar certes idees, per esdevenir un instrument conscient que contribueixi a l’enriquiment de l’art i de la cultura.

Com es relaciona la dramatúrgia amb el públic?

Respon Ferran Joanmiquel, docent de les assignatures “AEA” i “Dramatúrgia”:

Les arts escèniques tenen com a projecte fer-nos de mirall. Un mirall col·lectiu, social i personal al mateix temps. L’escena (el teatre, el carrer, tant és) és el lloc on la imaginació del públic s’entrellaça amb la metàfora creativa per crear plegats un univers ric en imatges. Aquestes imatges poden prendre forma de coreografia, diàleg entre personatges, partitura musical o vol lliure d’uns cossos i unes emocions que viatgen a través de l’espai buit, deixant-se anar de la barra d’un trapezi per agafar-se a un altre, en constant equilibri, al límit de la corda fluixa per continuar representant-nos.

Perquè es treballa el discurs crític fonamental darrere les pràctiques artístiques?

Respon Judit Vidiella, docent de les assignatures “Expressions de la cultura contemporània” i “Treball Final de Grau”:

Un element clau en la formació i trajectòria professional de les persones que es dediquen a la creació cultural en el sector de les arts escèniques i performatives, és el de dotar-se d’un discurs crític fonamentat. Tenir un bagatge genealògic, teòric i metodològic extens sobre les diverses aproximacions a les produccions artístiques i culturals passades i presents, ajuda a comprendre, analitzar i valorar les diverses pràctiques i expressions en relació amb el seu context històric, polític, econòmic, social i cultural. Aquests diàlegs amb pràctiques artístiques, anàlisis d’esdeveniments socials, i marcs teòrics i filosòfics, ajuden a dotar-nos de referents, discursos, eines i posicionament a l’hora de posar en acció processos d’investigació i creació educativa basada en les arts.

Com ha evolucionat la concepció del teatre des del s.XIX fins l’actualitat?

Respon Carolina Martínez, docent de les assignatures “Teories dramàtiques I”, “Teories dramàtiques II”, “Tècniques d’interpretació de dansa” i “Dramatúrgia Audiovisual”:

Avui dia el camp de les Arts Escèniques inclou múltiples disciplines: teatre (de text, físic, d’objectes, multimèdia…), dansa, circ, performance… I els seus usos també són múltiples, suposant una transformació no només individual (de l’artista i l’espectador), sinó també col·lectiva.

Des que Wagner formulà a finals del segle XIX la seva teoria de l’obra d’art total, aquesta va servir com a inspiració per als creadors escènics del segle XX i XXI, que van deixar de contemplar l’art escènic com una traducció escènica d’un text teatral, per percebre el fet teatral com una suma de disciplines artístiques en diàleg, sent l’intèrpret una peça clau. 

Aquesta nova concepció del teatre com a síntesi de posada en escena, dramatúrgia, tecnologia i art actoral, va permetre a l’occident superar la crisi a la qual es trobava el teatre al segle XIX, constituent el terme del qual després s’anomenaria teatre postdramàtic i que començaria a convertir-se en un art que qüestionaria no només a l’individu i la societat, sinó també a si mateix, percebent-se com un fenomen en constant (i necessària transformació). És precisament amb aquesta perspectiva global d’allò escènic que es va crear i articular el Grau en Arts Escèniques de l’ERAM des del seu naixement, amb la idea de formar els estudiants amb una visió 360º de l’escena, dotant-los de les eines bàsiques de cadascuna de les disciplines constitutives del teatre que són essencials per conèixer aquest art i poder després especialitzar-se (o no) en un camp concret d’aquest.

Ha evolucionat al llarg dels segles l’essència de la interpretació?

Respon Xicu Masó, docent de les assignatures “Àmbits de creació II”, “Àmbits de creació IV”, “Direcció escènica”, “Interpretació escènica” i “Treball final de grau”:

L’essència d’això que fem és la mateixa des de fa milers i milers d’anys. Els humans tenim la necessitat d’explicar-nos històries els uns als altres; per entendre’ns millor, per saber qui som, per celebrar, per passar els dols, per cremar dimonis, per aprendre coses, per fer memòria. Els que expliquem podem ser molts o pocs, els que escoltem també. Podem fer-ho a la vora del foc o amb alta tecnologia, però és la mateixa necessitat. Per tant, el més important, en això nostre, és comunicar. El nostre ofici és el d’aprendre a comunicar tan bé com puguem, el nostre art és el de fer-ho des de la bellesa, en tota la seva amplitud i complexitat. ¿Perquè el teatre que es grava amb càmeres és tan dolent ? Perquè el més important, com he dit, és el fet comunicatiu i el que no saben gravar les càmeres és l’energia que es produeix entre el que explica la història i el que l’escolta, entre els que la ballen i els que miren, entre els que canten i els que escolten.

Com s’aplica la pedagogia de Jaques Lecoq en les arts escèniques?

Respon Aïna R. Marès, docent de les assignatures “Tècniques d’interpretació dels llenguatges corporals”, “Àmbit I”, “Entrenament actoral” i “Dicció”: 

Les arts escèniques poden transformar el nostre entorn i alhora el món on vivim. L’escola d’arts escèniques és un espai de prova i error on els/les alumnes poden investigar i descobrir el seu propi llenguatge per, un cop surten al mercat laboral, transmetre la seva pròpia visió del món.

Aquest, doncs, és l’espai ideal per equivocar-se i aprendre dels errors, on adquirir les eines necessàries per a saber estar a escena sense por, sense complexos, sense tics, sense vergonyes, sense manies. A partir dels aprenentatges adquirits, els / les alumnes obtenen més confiança, força, energia, passió, seguretat, lucidesa, concreció en les accions que realitzen a escena.

Des de la pedagogia de Jacques Lecoq ens endinsem en un viatge a través de diferents màscares que donaran eines al futur actor o actriu per a desenvolupar el seu cos a l’escenari. La base, segons Lecoq, és el treball corporal. L’objectiu és crear una pàgina en blanc per poder-la omplir-la de la paleta de colors més extensa. Com més trobem la nostra pròpia neutralitat més permeables podrem ser a l’hora de crear personatges.

“Cap actor o actriu entra a l’escenari sense el seu cos”, deia Lecoq.

Com s’aplica la dansa dins l’ensenyament de les arts escèniques a l’ERAM?

Respon Laura Alcalà, docent de l’assignatura “Tècniques d’interpretació de la dansa”:

La dansa ens mou l’espai i ens permet crear des del cos, des del món de la matèria i des del que ja hi ha. En aquesta assignatura treballem la interpretació i creació en dansa amb l’objectiu d’assolir unes capacitats tècniques, físiques i sobretot unes eines que siguin extrapolables a la creació escènica sigui quin sigui el punt de partida. Treballem des de la pràctica abordant teoria i metodologies de creació en dansa que ens permetin moure, compondre i escriure amb una mirada espacial, matèrica i posar a funcionar un cos reflexiu, performatiu i compositiu.